Pròleg-ò-men(y)s

Tal vegada perquè jo he estat d’aquests poetes que publiquen tard, sento simpatia per tots aquells autors que han estat durant força temps autors anònims, que anaven construint una obra i materialitzant-la en la ignorància dels altres. Si no recordo malament, perquè l’erudició no és una virtut que jo m’entesti a conrear (una altra de les coses que m’acosten a Jordi Boladeras), Pessoa va deixar en morir un bagul ple de manuscrits mai publicats. Si intentem reunir en el pensament tots aquells escrits que mai no han vist la llum, segur que podríem fer una o diverses històries de la literatura diferents a la que coneixem. Isaac Newton va clarificar-ho amb la seva frase “el que sabem és una gota, el que no sabem, un oceà”. Per no parlar de tots els versos mai no escrits, que és una altra història. La humilitat és, així, una de les primeres lectures que es poden fer de Versos dispersos. I, tanmateix, d’aquesta humilitat, en surt un entrelligat grandiós i lúcid. La publicació d’aquest llibre em fa imaginar una situació que mai no es produirà, en què Salvat-Papasseit i Borges departissin serenament tota una tarda.

(Ara que escric això comença a pedregar, una d’aquestes tempestes típiques de primavera, i m’acosto per veure com els trossos de glaç salten sobre la gespa. I penso: així són també els haikús i altres poemes breus de Jordi Boladeras: així salten alguns dels seus versos sobre el text, amb un esclat d’humor i de veritat).

Continuant, i pensant en la proximitat infinita de Salvat Papasseit, molts grans poetes han guardat fusta al moll. Es dediquen amb tot l’amor de què són capaços a feines que no tenen res a veure amb el fet de ser escriptors. I mentre el temps llisca entre les hores, veuen créixer un raïm que, després, en un moment robat als dies, al autobús, al bar, mentre esmorzen, es transforma en bon most. I després, en bon vi quan decideixen no deixar aquest succés per atzarós.

Però a tot bon vi li cal un bon degustador. Per això la publicació d’aquests versos em sembla d’una coherència extrema. I és que Versos dispersos es beu, i es fa tot picant diverses tapes exquisides. Algunes fan plorar, i altres fan riure. Algunes fan pensar i altres t’enganyen, algunes demanen perdó i altres perdonen i altres increpen. A cops les imatges són angelicals i a cops escatològiques.

El llibre és, en certa manera, transgressor, perquè, deliberadament, eludeix tot allò que es consideraria decorós en l’alta societat de la literatura: una estructura, erudició acadèmica, un coneixement dels clàssics antics i moderns, llengües estrangeres, un mètode. Aquests versos dispersos són, tanmateix, una representació extraordinària del fet de viure, com un batraci que es belluga sota el mirall d’un microscopi. Des d’una Isolda que agonitza a l’hospital, poema que obre el llibre, fins al Pornosonet desestrofat en casta tanka, que el tanca, els temes del llibre es dispersen per tot el calidoscopi de l’existència: el futbol, els camps nazis, l’amor, els bars, el fill i el pare, les dones que s’estima, les rodes de recanvi. Jocs de paraules, jocs de formes, jocs de continguts. Les pessetes, els euruts, els capellans i els meublés. El badar, l’agrair, la rima i l’atzar. La necessitat i la llibertat. El lector és a voltes un nen i a voltes un polític. Un ésser estimat o un fútil insecte. El més sublim pot anar-se en orris per una nimietat que es torna primordial precisament per això, pel seu poder de trivialització. Iconoclàstia prenyada de respecte. La sort, aviada com un gran gos i bo, que estima l’amo.

¿I dius que els meus escrits t’han inspirat?

Anna Aguilar-Amat

Sant Pere de Vilamajor, març de 2004.