Sobre la poesia
Anna Aguilar-Amat

La poesia és un joc infinit que es fa per tal de superar les limitacions del llenguatge i del pensament convencional i consensuat. La poesia no està limitada a l’àmbit del verbal i es pot trobar en tota mena de gèneres. Jo diria que és l’art de la combinatòria i del reciclatge: l’habilitat de relacionar coses que existeixen per separat i que juntes sumen molt més que dos, la virtut de sublimar els aspectes dolorosos de la vida en objectes estètics que poden transmetre bellesa i energia al mateix autor i també als seus lectors. Això no vol dir que la manifestació artística té sovint un aspecte fosc. Com deia l’escriptor cubà Reinaldo Arenas, “escric per a venjar-me”, i així és com sovint el poeta és, d’alguna manera, un ésser lúcidament fracassat, la qual cosa el fa terriblement humà dins la seva pretesa divinitat.

La poesia és sens dubte l’art més pobre, el més democràtic en un sentit extens. Es construeix amb un capital que és tan gratuït com la suor o la saliva. Heretem l’idioma com heretem el cos, i, sigui quina sigui la situació i el lloc en què ens trobem, és possible construir uns versos. La poesia m’ha dut a viure poèticament, la qual cosa vol dir construir una mirada, que, a voltes, és humorística de tant dolorosa i temible, però que, ensinistrada com si fos un animal, em salva un cop i un altre del vertigen de la línia divisòria entre la meravella i l’espant d’ésser viva.